▲ MªJ. Miquel a Perifèries 2007
En aquest text, s’intentarà retre compte de l’experiència obtinguda al llarg de tot un any per un grup activista anomenat Guerra Mítica. Aquest grup, sorgit a València a les acaballes del 2002 i compost per un nombre variable d’integrants que oscil·lava entre 10 i 35 persones, va dur a terme una dotzena d’accions durant un any, i funcionava amb una mecànica de grup assembleari, autogestionat i, en gran part, autofinançat.
Per regla general, després de la proposta o l’acceptació de cada protocol d’acció, es procedia a la constitució de tallers operatius oberts, combinats amb la connexió amb plataformes, associacions o organitzacions presents als territoris en conflicte, així com amb altres grups d’acció directa. Igualment, s’evitava incidir en la noció de compromís o en la condició d’indispensable de cada un dels membres i, per tant, es feia molt fluida la interrelació dels components.
Com que no és pertinent iniciar la descripció de les accions realitzades, ens remetrem a les bases teòriques que tenia, a les ferramentes pràctiques que usà, així com a les peculiaritats del desenvolupament que va experimentar. En referència al títol d’aquest treball, cal advertir que, encara que aquest tipus d’accions se solen denominar pràctiques antagonistes, d’oposició o de resistència, nosaltres ens resistim a aquesta noció, perquè considerem que posa l’èmfasi en un concepte negatiu, d’existència únicament com a reacció contra alguna cosa que es vol negar. En certa manera, no seria totalment inexacte aplicar-ho, però únicament en el sentit plantejat pel nihilisme de resistència.
Quan Deleuze planteja una revisió actualitzada de la filosofia de Nietszche, en concret sobre la noció de nihilisme que s’ha vist, parla de dos tipus de nihilisme. D’una banda, el nihilisme actiu, que correspondria a la visió de la postmodernitat, és a dir, un moment en què s’assumeix com a tal la desaparició dels grans discursos i de la noció de progrés que hi ha associada, i proposa una operativitat pragmàtica que no va més enllà del present. De l’altra, hi ha el nihilisme reactiu que, en aquest esquema, correspon a la posició de la modernitat prolongada. Aquesta posició també es consideraria nihilista, ja que admet la impossibilitat d’una utopia universalista, perquè aquesta s’ha transformat en ideologia a causa del desplegament de la raó instrumental. No obstant això, la proposa com un marc de diàleg des del qual cal avançar mitjançant la recerca de consens social.
Si creuem aquestes nocions amb el pensament de Foucault, tal com fa Marina Pastor , veurem que hi ha una tercera possibilitat anomenada nihilisme de resistència. En aquest cas, s’opta per superar la dicotomia entre la hipòtesi i la negació de l’utòpic, i es proposa un tercer lloc des d’on parlar: l’heterotopia. D’aquesta manera, l’afirmació de la contradicció és la que permet superar la lògica utòpica mitjançant la paralogia, a partir de la qual es planteja qualsevol possibilitat de transformació.
Des d’aquesta posició, en què la resistència es basa en una estratègia de desplaçament al marge o a la perifèria, podem parlar de les eines pràctiques que usem en les nostres accions. La primera, com hem dit al principi, és la formulació en positiu. Aquest replantejament del tipus de missatge que s’emet parteix d’una reflexió propiciada per la teorització elaborada per l’Escola de Palo Alto, i concretada posteriorment en el que s’ha anomenat teràpia breu o programació neurolingüística. Aquesta escola sorgeix influïda per la teoria de sistemes, així com per la confluència de teories procedents d’àmbits diferents que abasten des de l’antropologia fins a l’hipnoterapia.
Partint de l’estudi de les condicions d’emissió dels missatges, el que aquesta escola proposa és la modificació tant del missatge lingüístic en si mateix com de l’entorn des d’on s’emet, ja que tots dos afecten la percepció, així com la reacció que provoquen, de manera simultània, en un pla lògic i simbòlic. Aquest plantejament teòric té una primera conseqüència evident: qualsevol enunciat negatiu genera el mateix nivell de resistència que el que articula, i, així, contribueix a la consolidació de blocs enfrontats i dificulta, d’aquesta manera, la resolució o, almenys, la modificació del conflicte de partida.
Per tant, si es vol provocar una transformació del marc general de diàleg, el fet de modificar la pauta esperada de resposta ja provoca un canvi en la recepció d’aquesta. La concreció d’aquesta eina té dos vessants: d’una banda, l’humor, i de l’altra, la festa, totes dues especialment útils quan es tracta d’evidenciar el discurs segregat des de les instàncies de poder o bé operar en trobades multitudinàries que reivindiquen el dret a la participació.
En el primer cas, la majoria de les vegades el nostre protocol d’acció va ser un reenquadrament mitjançant l’absurd tot convertint una situació generalment admesa com a normal en un despropòsit, apropiant-nos de la terminologia usada per l’estament en qüestió (militars, institució artística, etc.) i tergiversant-la, o bé portant-la al límit mitjançant la hipèrbole, l’exageració. D’una banda, aquesta estratègia permet evidenciar els valors ocults en aquests missatges en augmentar-los, i de l’altra, mitjançant el ridícul o l’absurd, permet generar una situació en què preval la comunicació paral·lela simbòlica, ja que l’espectador reconeix que la lògica no és el codi que regeix en aquesta situació concreta. Tots som conscients de la funció alliberadora de la rialla, però, en certa manera, té aquest efecte perquè, seguint un patró recognoscible, el trau del desenvolupament lògic que té i en proposa una interpretació insospitada.
Quant a la festa com a alternativa a la manifestació reivindicativa, creiem que actua en la mateixa línia. Té un efecte directe d’alliberament que contribueix a refermar la sensació de poder en positiu, sensació que se suma a la d’ocupació i trànsit real del territori en un estat d’excepció, semblant en tots dos casos: la festa i la manifestació. Sotmetre la possessió de la llibertat al fet d’exercitar-la i relacionar-ho amb el gaudi d’actuar són dos troballes o descobriments summament útils per a les pràctiques activistes. Associar fòrum i festa, llibertat i govern són actes de gran calat semàntic ben diferents de l’hedonisme generalitzat i de la concepció materialista de l’espai públic basada en la propietat. De fet, si aconseguim distanciar-nos del discurs judeocristià del sacrifici heretat per l’esquerra i ens acostem a aquesta visió més festiva de la participació pública, potser sorgirà en nosaltres un desig més gran d’implicació en el nostre propi govern.
En concret, aquesta noció de festa com a reconstrucció d’un espai públic subjau en bastants de les accions que duem a terme dirigides envers l’articulació i la visibilització de diferents actors socials que volen participar en el seu propi govern. Sota aquest consens bàsic, es poden reunir, així, diversos grups i iniciar un procés basat ja no en l’oposició a les formes vigents de poder sinó en la celebració mateixa d’aquest marc de diàleg. Aquest acte aprofita per a propòsits diferents: en formular un objectiu positiu de transformació, deixa oberta la porta a les possibilitats de canvi; en celebrar l’inici d’aquesta transformació, està ratificant l’existència d’un espai públic del qual es declara part activa. La festa diu: podem canviar i celebrem ja aquest canvi.
Si fem una anàlisi a posteriori dels mecanismes de funcionament esmentats, sembla que aquests maneres de fer han funcionat correctament si tenim en compte els resultats obtinguts, evidentment mai no en termes d’eficàcia quantitativa, impossible d’avaluar en aquests casos, però sí quant a la sensació de cohesió i d’alliberament subjectiva experimentada pels participants, així com pel que fa a la presència en mitjans de comunicació, faceta que no hem volgut desenvolupar ací per no incrementar la densitat temàtica.
En el procés, de manera inevitable, ens vam anar desgastant per la ràpida successió d’accions que, en gran part, sorgien motivades per la petició de tercers. Passar de propostes pròpies en què involucràvem altres actors socials, a respondre a la demanda d’aquests, va suposar un distanciament inicial amb els fins i els mètodes que teníem. D’altra banda, també es corria el risc de començar a considerar la nostra actuació semblant a la dels animadors socioculturals, sense que això hi supose cap crítica, però aquest, en tot cas, no era el nostre propòsit inicial. Una altra de les opcions que se’ns va obrir era transformar-nos en artistes visitants, que en certa manera també invalidava els nostres plantejaments inicials per motius obvis i no es corresponia als interessos que teníem, ja que molts de nosaltres, de manera paral·lela, desenvolupàvem una activitat artística a la manera normal.
Per tant, el grup va deixar d’actuar en un moment donat de la seua trajectòria i es va dissoldre en una altra sèrie de pràctiques que cada un de nosaltres hem continuat fent des de llavors, ja siguen pràctiques d’art urbà, treballs que incideixen en la creació d’espai públic o peces que, des de l’àmbit artístic més convencional, intenten qüestionar un estat de coses. L’experiència va ser fructífera i, com a tal, convidem que es reproduïsca allà on siga; però considerem que, en el nostre cas, va tenir el temps de vida que hi pertocava.
Maria José Miquel
