Álvaro de los Ángeles ESPIGOLAR ENTRE ELS REBUTJOS

                                    Álvaro de los Ángeles en la seua ponència a Perifèries 2007

Publicitat institucional davant, sota, amb, contra... la ciutat

El text següent no és la conferència del mateix títol que es va impartir dins de les Jornades de Reflexió i Pràctiques Artístiques Perifèries 2007, sinó una síntesi de la intenció principal que tenia. La diferència important entre el que es diu i el que s’escriu, entre el registre de l’acció o el seu record, i la impressió sobre el paper d’allò que s’ha pensat, necessiten maneres d’aproximació també diferents. No va existir el text abans de la ponència, sinó que diferents definicions i dades aïllades van servir de catalitzadors entre si per a ser expressats a manera de guió més o menys precís, però mai mimètic, del que s’ha dit. Els exemples visuals van ser el motiu central de l’exposició, mentre que la introducció de caire més teòrica va voler servir de base sobre la qual dipositar les imatges projectades: vàlides per si mateixes i descontextualitzades per efecte de la seua contextualització allí, en aquell moment. El text breu que hi ha tot seguit només exposarà aquesta abstracció tot evitant els exemples pràctics. D’aquesta manera, podrà ser vist (o millor dit, voldria que es vera) més com a mètode discursiu que com a traçat amb un final i un principi definits. Si queda ben expressada aquesta manera de fer i de mirar, esdevindrà eina o, encara millor, caixa d’eines, per emprar l’expressió foucaultiana. Cada u en podrà fer ús de la manera que considere més oportuna tot emprant els seus propis exemples i, així mateix, es podrà contextualitzar en un àmbit d’acció precís.

1. Definició del títol
   Espigolar entre els rebutjos espigolar
        1 trobats. AGR. Recollir les  espigues soltes que han quedat al camp. 
        2 Cercar i recollir de diferents llibres o escrits dades, notícies, citacions, etc. 
   rebutjos
        1 m. Cosa o conjunt de coses rebutjades per inútils.
        2 Resta que queda d’un conjunt  de  coses després d’haver-ne triat les bones o les     millors.
        3 El més menyspreable d’una cosa ‘El rebuig de la societat’. Quin sentit donem als rebutjos?

Què són ací els rebutjos?

    Volem usar aquest apel·latiu per denominar la manipulació de la imatge de la ciutat –és a dir, la representació que se’n fa–, o la ciutat mateixa, per a fins propagandístics escudats en el sentir col·lectiu, l’interès general o els símbols d’índole diversa. Qualsevol posada en pràctica del poder s’apropia de tot allò que el circumda. Encara més, si és possible, si aquest poder entén que tot allò que el circumda, en aquest cas la ciutat com a ens orgànic, és una criatura més o menys embellida per la seua acció gestora: el seu Frankenstein particular. Partim, doncs, d’una clara apropiació del concepte, d’un ús interessat del sentit que té. La raó d’aquest ús i abús pretendrà afrontar o exposar de manera definidora altres usos i abusos: els de la publicitat institucional en l’espai polititzat de la ciutat, els que empra el poder per legitimar-se. La publicitat s’erigeix en substituta de la realitat en una societat cada vegada més virtual i desvirtuada. Ja no sembla que siga qüestió de simulacre, sinó d’invenció i substitució posterior; és a dir, s’imposa allò que la majoria vol veure, no la successió de fets que ocorren realment. Per tot això, tal vegada resultaria més apropiada la 3a accepció, si no fóra perquè empra un singular (“El rebuig”), generalitzat en excés, que deixaria fora altres interpretacions diverses.

    Començar amb aquesta apropiació del concepte vol desvelar una evidència: com més polits siguen els cantells de les caixes o dels marcs de les tanques publicitàries, i més lluminoses siguen les imatges que desprenguen, més exerciran el poder que tenen de camuflament o negació d’allò altre, de tots i cada un dels seus antagonismes. És ben sabut que aquesta reacció ja no contraposa els grans temes oposats, a la manera d’una estètica concentrada, sinó que més aviat usurpa l’ús interessat de les mateixes eines que empra l’acció, i les empra per a les finalitats divergents que té. També se sap que aquesta divergència de finalitats no es demostra com a tal fins que la darrera fase no s’ha ben complida, la que posa en pràctica, per defecte o per excés, el que diu que no fa.

    Espigolar entre els rebutjos no és recol·lectar. Com indica un personatge femení de la pel·lícula d’Agnès Varda Els espigoladors i l’espigoladora (2002), espigolar implica recollir restes de les plantes que brollen del terra, mentre que recol·lectar és collir fruits que pengen dels arbres. Aquesta diferència aparentment subtil implica tota una actitud o, si més no, un gest que exigeix un esforç més gran. En definitiva, espigolar és traure partit d’una collita que ja s’ha donat per recol·lectada, les restes de la qual no interessen per al mercat i extretes d’un camp que, fins a la pròxima collita, ja no aporta o conté res. Aquesta semblança amb l’apel·latiu terra cremada, usat generalment després d’una arrasament de les coses vàlides d’un camp concret o, figuradament, de qualsevol camp d’interès, genera una inquietud quan és transportable a l’espai cultural. Ben sovint, s’han definit determinats esdeveniments artístics i la gestió d’aquests com els successos que arrasen durant un temps un lloc concret i on, després que passen, no queda res en l’espai que els va albergar, excepte la terra cremada posterior al pas fulgurant que han tingut. La pretensió, ací, és el seu contrari: reflexionar abans que actuar, sobretot si l’actuació respon a interessos reflexius, en el sentit de possessius; sobretot, si l’acció ve acompanyada d’una innata transformació d’allò que ens circumda, d’una variació ad infinitum de tot el que existeix.

    Varda comença el seu film-assaig definint el verb espigolar, i el nom o substantiu espigolador, -a. També ací és important situar-nos en un espai, delimitar un terreny d’estudi o aproximació espigoladora. Evidentment, l’accepció que ací es posa sobre la taula és la 2a: “Cercar i recollir de diferents llibres o escrits dades, notícies, citacions, etc.” En un cert sentit, a més de la recerca i la recollida, per espigolar també podríem entendre el fet de descontextualitzar una cosa del seu hàbitat propi. Qualsevol collita ho és, per descomptat, perquè implica un trasllat des del lloc de sembra i recollida, a l’espai de venda i consum. El que aporta el fet mateix de l’espigueig és que la descontextualització es dóna, o es pot donar, en unes condicions limitades, exigües, precàries. No hi ha una elecció basada en l’abundància, sinó que hi sobreviu una claredat d’idees que permet, fins i tot, triar entre allò que s’ha rebutjat o que ja no serveix per a omplir les expectatives del mercat. Espigolar, per tant, sempre aportarà una interpretació de no-abundància, de limitacions, de petites (grans) trobades, i de l’acomodació a aquestes com a material d’estudi que, llavors i només llavors, es podran fer més grans, ampliar-ne el calibre. Per això és una acció (l’acció mateixa, tal vegada l’única possible) pròpia de les maneres de resistència.

    En un altre sentit, la descontextualització troba una forma moderna d’expressar-se per mitjà dels eslògans, per mitjà dels títols, per mitjà de les expressions cada vegada més curtes i d’interpretació més complexa? Què diuen els eslògans quan ha desaparegut el marc que els delimita o els acull? Alhora que persisteix la descontextualització, augmenta l’acumulació d’allò que es descontextualitza. La selecció entre aquesta acumulació va conformant un arxiu o, almenys, pot conformar un arxiu, que ací no és l’espai físic que manté arxivats els diferents arxius com a documents (perquè arxiu és tant el contenidor com els diversos elements que el completen, i, així mateix, el lloc que els pot albergar). Per tant, dèiem, ací no és espai físic, sinó una mena de recorregut personal de selecció, una forma d’acostar-se a l’anàlisi de distints elements diversos que adquireixen un protagonisme nou, o un de distint, per la relació que tenen entre si. Una mena de mirada personal que involucra tant les decisions preses com les que encara estan pendents de prendre’s; que igual atén determinats aspectes memorístics que s’avesa a noves maneres de pensar i de veure. Una acció, un gest, molt més que un sol pensament o una sola mirada. És gest i acció després de la mirada detinguda i del pensament elaborat.

    La manera en què l’arxiu es defineix en l’actualitat respon amb claredat a l’aproximació de Michel Foucault, que el contraposa i, així doncs, l’iguala al concepte de biblioteca. Un arxiu que ja no és només textual, sinó també visual; és a dir, que ja no reflecteix únicament l’acció del jo pense, sinó també la del jo parle i la del jo veig . La jerarquia de la biblioteca entesa com a bastió de la tradició, com tot allò que s’havia de saber, perquè s’hi contenia tot el saber, és esmicolada per una microanàlisi que s’aproxima al motiu analitzat amb l’efectivitat d’una lent d’augment i la precisió d’un bisturí. Analitzar qualsevol cosa, per petita que siga, però analitzar-la a fons.

    Gilles Deleuze escriu, referint-se a Michel Foucault: “Un nou arxivista ha sigut nomenat a la ciutat.”  El nomenament d’aquest nou arxivista no és com una arribada física, espacial, geogràfica a la ciutat concreta. És evident. L’aspecte nou, volem veure ací, és la manera com aquest arxivista s’enfronta al seu tema d’anàlisi. La novetat és el mètode, que tant aïlla això sobre el que es vol aprofundir, com aprofundeix sobre això com no s’havia fet abans (“llegir tot el que s’ha escrit sobre un mateix tema”). Aquest mètode també posa en quarantena els elements analitzats tot intentant separar aquests de les influències que han sigut adherides per la cultura, per la societat, per l’ús instrumental i instrumentalitzat de les seues definicions. En definitiva, una mena d’espigueig basat en la qualitat de la selecció i en la forma, tal vegada nova, de ser recollit, emmagatzemat i novament exposat o donat perquè l’exposen i el consumisquen.

2. Definició del subtítol

Publicitat institucional davant, sota, amb, contra... la ciutat
Les ciutats
preposició: paraula invariable que estableix una relació, de tipus diferent segons la preposició, entre altres dues paraules, una de les quals expressa un complement de l’altra.
davant: en el sentit d’anteposar-se; anteposar la propaganda per damunt de la ciutat i dels ciutadans.
sota:  subjacent; missatges subliminars o interessats; recórrer a símbols per a explicar o donar suport.
 amb:ús de la ciutat com un espai contenidor sense veu, al qual es pot ficar, introduir, un contingut qualsevol que queda legitimat a l’instant.
contra: evidentment, contra els interessos col·lectius, encara que aquests esdevinguen cada vegada més minoritaris.