¨..la realitat, siga la que siga, és una cosa que constantment amenaça runa, i que, per això, cal sostenir-la i cal questionar-la.¨
▲ Foto interior de l’esglesia després de la baixada de les aigues, 1982.
CONTRA L’AMNÈSIA COL.LECTIVA
La Pantanada de Tous (popularment la pantanà) és el nom amb el que es coneix la gran inundació ocorreguda el 20 d’octubre de 1982 com a conseqüència del trencament de la presa de Tous a causa de les pluges torrencials que arribaren als 700 mm./dia en algunes zones de la Vall d’Aiora i la Canal de Navarrés, i originà una riuada de 16.000 m3/seg. que arrasà les Riberes del Xúquer.
En algunes localitats, les pluges arribaren a 1000mm en total des del dia 19 al 21. No obstant això, la magnitud del desastre es va multiplicar quan, a les 19:15h del dia 20 d’octubre, i després d’unes quantes hores en les que la presa de Tous desbordava per dalt, es va trencar.
El trencament del pantà de Tous originà una riuada al Xúquer de 16.000 m3/seg. superior fins i tots a la de 1864 i arrasà les comarques de la Ribera Alta i la Ribera Baixa, en especial poblacions con Gavarda, Beneixida, Alberic, Carcaixent i Alzira.
La zona inundada abastà els 290 km2 de superfície. L’autopista A-7 i la via fèrria de Silla a Gandia tingueren també un important paper en la retenció de les aigües.
Moriren 40 persones i aproximadament 300.000 persones es quedaren sense llar en els dies següents. Molts dels habitatges van ser perduts definitivament. Fins i tot, pobles com Gavarda i Beneixida, es traslladaren d’ubicació en els anys posteriors (tot i que alguns veïns intentaren reconstruir els habitatges a la seua ubicació original).
Els danys superaren els 60.000 milions de pessetes, només en la província de València. Els afectats van optar per diverses vies per tal de ser recompensats econòmicament. Alguns d’ells, que van optar per la via judicial, van estar esperant en els tribunals més de vint anys per a cobrar les compensacions.
La Pantanada de Tous ha estat la catàstrofe més gran en la història moderna del País Valencià, només comparable, potser, amb La Gran Riuada de València.
Obtingut de “http://ca.wikipedia.org/wiki/Pantanada_de_Tous”
Aquesta pantanada es va produir en dos fases clarament diferenciades a la zona de la Ribera. La primera va ocórrer la matinada d’aquest 20 d’octubre com a conseqüència de les fortes pluges que portaren unes fortes crescudes en el cabal dels rius Albaida, Cànyoles, Sellent, Escalona i, en certa mesura, el mateix Xúquer. En aquest moment inicial, les inundacions van quedar localitzades a la meitat occidental de la comarca de la Ribera Alta.
La segona fase va tindre lloc el capvespre del mateix dia i, aquesta vegada, el principal protagonista va ser el Xúquer que, a més, amb l’enfonsament de la presa de Tous, es constituïa en un desastre sense precedents.
Aquells dies, la naturalesa va exercir la potestat de l’ordre natural. Eren ja massa les obres que havia sofrit un entorn que harmonitzava encara el fet d’existir i habitar a un lloc. Embassaments, murs de contenció, distribució de les vies de comunicació en sentit transversal en una zona de vessaments i barrancs constituïa una relació de sobreexplotació exercida pels grans centres urbans (València i la seua àrea metropolitana) sobre els recursos que constituïen l’entorn d’aquests pobles. Pobles que van sobreviure durant molts segles a innumerables vaivens d’un riu que, més que constituir una amenaça, sempre havia sigut considerat com un habitant més (el Xúquer).
CONTEXTUALITZACIÓ
Dos dècades més tard, i després de la desaparició del poble i la construcció de les noves residències, els exhabitants van reaccionar buscant el seu ¨poder¨
( sorgeix entre els humans quant actuen junts i desapareix en el moment en què es dispersen; el poder és l’energia que manté aquest espai tot ell fet de possibilitats, alguna cosa que reuneix totes les potencialitats que poden realitzar-se però mai materialitzar-se plenament. Hanna Arent ). Aquesta reacció natural va fer convergir diverses necessitats existencials enfront d’una nova arquitectura : la reflexió sobre el que havia succeït: abstracció d’una passada realitat, reordenament de prioritats, recerca de referents i la possibilitat de tornar a habitar.
L’obvietat d’aquella catàstrofe impedia qualsevol pretensió de qüestionar-la. Però es tractava d’una obvietat tramposa: mentre ens afirmaven que anàvem a viure en el millor emplaçament i les millors cases d’aquella nova ¨societat de progrés¨
ocorria tot el contrari, no hi havien idees; inventaren modelitzacions virtuals ( pistes de frontó, llars socials, pistes de basquet, piscina, gimnàs, amples carrers, tendes centralitzades, 50 places, etc ). I oblidaren que allí ja hi havia un poble, pilota, costums, vida i no sols eren les cases, deixaren a banda que aquell poble tenia una idiosincràsia.
Fou així que ningú se’n adonà ( el poder polític d’aquell moment – rostrificat per una corrent progressista al govern Valencià i del Estat careixia d’experiència en aquests casos ) que no estaven fent un poble sinó que l’estaven eliminant.
Eren temps confusos: L’aparent fi d’una dictadura assassina i la transició cap a una democràcia tutelada amb la falta de tradició democràtica, marcaren una situació confusa i de falta de iniciativa real. Tot va ser part i origen del que tenim ara i no sols la presa de Tous. per això no cal oblidar aquests dies d’angoixa, d’instrumentalització, xantatge emocional, manipulació política i mort.
Algú podrà dir que es una mica exagerada el panorama que plantegem com a origen però encara ens quedem curts si pensem en els nou anys al costat deixe cadàver ( que era el poble abandonat ) en cases de llautó i aglomerat. Pareixia que les promeses eren ja l’única eixida. I ahí es agafava la gent, mentre seguien veient com escombraven les seues cases, desapareixia el seu passat i, la seua memòria en mans de pràctiques de la policia, dels militars i fins i tot els assajos d’incendi de les brigades de bombers. Cosa hores d’ara impensable. No?. Ara voriem a centenars de voluntaris i psicòlegs ajudant a que aquesta catàstrofe no tingues-hi més víctimes.
REACCIÓ
Es des de ahí, i en 1997 quant alguns habitants de Beneixida es constitueixen com a grup de treball i experimenten que no sols són les experiències traumàtiques, reivindicatives i sociològiques les que els uneixen en el ¨ poder sinó la necessitat de noves experiències vitals que els constitueixquen com a poble nou i alliberat d’eixe fet ( la pantanada ).
En aquest sentit, es concretaren dues vies de treball: una per a pensar el present; i l’altra el passat ( sense melangia, ni oblit ).
La primera via fou la de desenvolupar una experiència des de el present com a nova via de pensament col.lectiu amb el conjunt dels plantejaments duns fets i un passat, que oferíem a uns artistes, i als que proposàvem interactuar reordenant elements per a possibilitar una interacció amb allò establert. Li donarem la forma de: Beca de creació. En aquesta experiència es volia reivindicar els espais generats per aquesta destrucció-creació. Ens proposàvem reflexionar sobre els fets i els sentiments d’un poble i que materialitzarà ( l’artísta ) els seus resultats en un treball de connexions, que podia ubicar-se a qualsevol lloc de l’espai territorial de Beneixida.
En aquest cas, el qüestionament d’un art per als habitants de les grans ciutats basat en l’espectacle i la propaganda política ( com la Biennal de València ) no ens interessaven, era el propi entorn el que perseguíem. Amb eixe esperit de ¨poder¨ del què hem parlat anteriorment es podria resumir aquests anys de treball cap a un art pròxim a unes experiències que no pretenguen mantenir en peu la realitat pel simple fet que no caiga sinó qüestionar-la independentment del marc on es desenvoluparà.
Banusaïdi ha perseguit sempre posar en un primer pla les idees, el pensament i la comunitat. Perquè sabíem de la necessitat que tenim necessitat de viure i de creure en el que ens fa viure. No ha estat una tasca fàcil. Per què no queden vies alternatives o heterodoxes i el recurs de la cultura com a lloc de trobada no té ja un valor quan esborra de les relacions i es trau la seva dimensió socio-política.
Per això ens sentim força orgullosos d’aquest treball als margens dels centres actuals de poder, cultura i ordre social i portat així a terme des d’una actitud valenta el fer front a eixa experiència.
Actitud valenta sols significa aleshores la defensa d’un pensament crític i experimental que, sense recórrer a un exili clandestí sure a la superfície de la vida i aconsegueixi trencar aquesta realitat sense límits, atrapada en l’obvietat.
Aquesta proposta sorgia així com un dispositiu al servei d’una pràctica crítica i experimental, destinada en un primer moment a un poble sotmès i amb falta d’esperit crític però que ràpidament ens adonarem que eixos també érem nosaltres.
La segona i des de un qüestionament no tant èxplicit pretenia el recontextualitzar un passat i rellançar-lo de bellnou a l’historia. Sabíem que Beneixida no ha estat un poble de monuments èxplicits, ni de fites històriques habituals. Però en detindre la mirada començaren a sorgir experiències que necessitaven d’eixa mirada.
L’origen, les estructures socials, la xarxa d’aigua de reg, l’explotació agrària de la zona i els seus conreus, els horts i les seues famílies, la religió, el patrimoni artístic conservat però no valorat. etc etc etc.
Pensàvem que era necessari tornar a valorar aquell espai que sols havia estat pensat com a territori ocupat no com a habitat i entorn. Necessitàvem que les noves generacions pogueren saber d’allò que hores d’ara sols seria una noticia més i un nou passat esborrat.
PRÀCTICA
> Fem un acte de presentació del llibre que recull els treballs becats i inaugurem el treball regularment a l’antiga església al qual es convida a la gent del poble.
> També, per tal de difondre tot el treball a més gent hem elaborat una pàgina web www.banusaidi.org
> Així mateix, hem muntat cicles de cine vinculat a les propostes que fem anualment: el Xúquer, la vida en els pobles, el sentit de la tradició.
> Organitzem també unes jornades de sensibilització pel riu Xúquer, amb conferències, projeccions i activitats didàctiques. I l’organització d’una baixada pel Xúquer tots els anys per Sant Jaume en la que no sols participen gent del poble sinó també de tota la comarca. En aquests apartats sempre ens ha interessat el poder determinar quin grau d’incidència intervencionista hauríem d’establir per tal que la nostra activitat es col.locara al costat de la reflexió i del respecte d’un entorn cada vegada més manipulat per qualsevol de les tendències polítiques dominants. Uns intentant fer parcs i oblidant el sentit natural de l’entorn i els altres dirigint els usos que la gent ha de fer per a relacionar-se amb eixe mateix entorn, excloent així a tot hom.
> Xerrades per a pensar quin poble es vol, partint d’una idea de democràcia participativa.
> Relacions obertes per mig de conferències i visites guiades dels alumnes de secundària del Institut de la zona a les diverses exposicions i activitats del grup.
> També amb els més menuts del col.legi del poble. Introduint-los a l’espai de l’experiència perceptiva de l’art i l’entorn.
CONCLUSIONS
Bé doncs d’alguna cosa tan complexa i senzilla al mateix temps surt aquest apassionat viatge per a poder trencar les soledats contemporànies que ens impedeixen pensar en un nosaltres ( com a poble ) així que es podria dir que amb raó que el que fem no es gens nou però com dèiem abans no ens queden massa espais per al pensament crític i per això de vegades necessitem replantejar totes les categories que ens envolten al mateix temps que plantejar-nos les relacions que mantenim i enfrontar-les a aquells discursos il.luminats i apocalíptics que ja han quedat fora de camp.
Per això ens proposem un nou camp de treball per als anys que venen i es la cooperació, la articulació de xarxes i de coneixements en una aposta més intemporal i repetida per així respondre a la necessitat actual d’articular relacions en les idees que ens permeten fugir de promeses de futur. Analitzant així la necessitat real de viure on som.
AGRAÏMENTS
A tots als que el projecte els ha permès entendre que no sols hi ha una realitat que mantenir sinó una que qüestionar.
Gràcies a tots els membres que han passat, queden o ja no ens parlen.
Gràcies als becats que han fet possible amb allò de que ¨qui vol pot¨.
Gràcies a les institucions que han col.laborat amb coneixement de causa o sense ella.
Gràcies als que amb els seus ¨mals¨gestos han fet més visible la necessitat de una resposta activa.
Gràcies als que han vist estimulades les seues inquietuds culturals per a retornar-les com a una exigència a l’àmbit col.lectiu.
Gràcies al poble de Beneixida per seguir demostrant que un espai no sols es un muntó de ciment i asfalt, i així ho ha demostrat.
Beneixida 12 de juliol de 2007
Rafael Tormo i Cuenca, membre del Col·lectiu Banusaïdi contra l’amnèsia col·lectiva.
LA SALA NARANJA
▲ Vista de la sala
La Sala Naranja és un grup obert i heterogeni de persones lligades al món artístic, que bé provenen del camp de la història de l’art o de la crítica, o bé són artistes de disciplines diferents, amb un interès comú: la difusió de l’art contemporani.
Al llarg dels últims vuit anys, la pluralitat dels participants, els canvis, les participacions puntuals, individuals o col·lectives han ajudat a enriquir-ne no solament la part merament artística, sinó també, sens dubte, les maneres de gestionar, coordinar i crear esdeveniments concrets. En l’actualitat, a més de la pàgina web com a nexe d’unió i punt de trobada, La Sala Naranja disposa de persones col·laboradores en llocs tan dispars com ara Barcelona, Manchester, Hèlsinki i Kanazawa.
El discurs de La Sala Naranja s’ha anat adaptant progressivament a mesura que hi han anat creixent les propostes i les possibilitats. Conservem una idea utòpica que ens serveix d’argument: sense posseir ànim de lucre, creiem en la possibilitat de fer coses interessants al marge dels grans pressupostos, de subvencions i de suports econòmics de les institucions públiques. Avui dia hi ha la necessitat, i nosaltres la compartim, de crear estructures per mitjà de les quals es pot projectar l’activitat artística. Estructures que no estiguen supeditades als cànons del model institucional, o purament comercial de les galeries i les clienteles d’aquestes.
La gestió d’esdeveniments artístics contemporanis al marge de les institucions públiques sempre és complicada. Prescindim, de manera conscient, de qualsevol subvenció o suport explícit que, en definitiva, i així ho entenem, es convertiria, a curt o mitjan termini, en un llast i una pèrdua de llibertat a l’hora d’afrontar reptes nous en un sistema, de vegades, massa intervencionista. Tanmateix, aquest posicionament eludeix l’enfrontament, tot intentant dibuixar un camí paral·lel per on poder transitar. La majoria de les institucions no aposten per mostrar l’art actual, sinó propostes ja digerides i consumades, a més d’exercir una posició dominant en un entramat excessivament ordenat, inflexible i una mica anacrònic. Aquesta situació, francament endogàmica, ofereix una visió paupèrrima de les pràctiques artístiques actuals tant en l’àmbit nacional com internacional, i persevera en els mateixos convencionalismes i criteris homogenis de sempre.
Aquesta situació comporta que molts artistes no disposen de les possibilitats mínimes per a poder desenvolupar el seu treball, en gran manera a causa de la carència d’espais des d’on projectar la seua obra. La Sala Naranja, com tot espai per a la difusió de l’art contemporani, va més enllà: no es constitueix ni es vol definir de manera exclusiva en funció del seu continent. Les pràctiques artístiques contemporànies no es poden reduir o emmarcar en una sala, per polivalent que aquesta puga arribar a ser. Sempre és necessari trencar amb les limitacions i amb la mera exposició tradicional.
La Sala Naranja, al costat de la diversitat d’iniciatives que acull, es caracteritza, sobretot, per la flexibilitat amb què afronta les propostes més variades. Un ampli conjunt d’iniciatives ha anat més enllà de l’espai concret de la sala, i s’ha materialitzat en un gran nombre d’esdeveniments no circumscrits a un mateix marc arquitectònic. Fins aquest moment s’han dut a terme diverses propostes d’art en la natura, d’art públic, s’ha intervingut en espais privats com ara un edifici a punt d’enderrocar-se o un club de cambreres, etc.
En totes aquestes iniciatives, s’ha pretès la interacció de les disciplines artístiques més variades, i la possibilitat d’atorgar a l’artista un paper actiu i rellevant en la configuració de la proposta. Amb aquesta actitud s’intenta, en la mesura que això és possible, que aquestes experiències no es convertisquen en una imposició jeràrquica per mitjà de la figura omnipotent del comissari, sinó en una activitat en col·laboració. En moltes de les exposicions col·lectives, des de La Sala Naranja únicament s’ha llançat un títol, i han sigut els mateixos artistes els encarregats d’interpretar la idea, així com d’invitar companys que els semblaven interessants; i sempre ha sigut una convocatòria totalment oberta, en què el discurs és creat i construït pels mateixos artistes i no pel comissari.
El concepte expositiu que defineix tot esdeveniment artístic ha d’anar acompanyat d’un caràcter plenament autocrític i reflexiu. Els treballs expositius, tant de museus i galeries com de festivals, s’han convertit en el reflex de les obsessions i de la defensa de les idees d’un comissari determinat –o, moltes vegades, de les fonts econòmiques de què disposa–, que esdevé, així, el legitimador de discursos, d’interpretacions, de relectures pròpies. En tots els projectes que duem a terme, la participació àmplia d’organitzadors, i fins i tot dels mateixos artistes, en la concepció i el desenvolupament d’aquests, dilueix, en la mesura que això és possible, els defectes uniformadors i convenients per a molts dels sectors que normalment es veuen implicats en aquestes tasques, i fugim de manera conscient de la concepció postmoderna del comissari faedor i creador.
Un altre dels objectius subjacents en el concepte que tenim de La Sala Naranja és la necessitat d’interrelacionar-nos amb artistes i centres d’art forans, per evitar, en la mesura que això siga possible, un excessiu defecte de localisme, sens dubte un dels problemes principals que afligeix l’art contemporani al nostre país. Aquesta consideració ha fet que la programació s’oriente, progressivament, envers un increment del nombre d’intercanvis amb centres d’altres països. Per a això, una de les eines fonamentals ha sigut l’ampliació de la nostra pàgina web, i l’ús de les oportunitats que la Xarxa presenta per a contactes, intercanvis i col·laboracions en propostes a distància. Una prova fefaent d’això va ser la celebració a València de Vidi-festival el 2006. Una aposta arriscada i ambiciosa que va tenir un suport ampli i en la qual van col·laborar 29 centres internacionals i nacionals de videoart, així com diferents espais de la ciutat.
Aquest és el motiu pel qual creiem en la necessitat d’organitzar noves plataformes i canals de distribució pels qual transiten, amb més fluïdesa, les noves propostes artístiques, al marge de polítiques interessades que no tenen res a veure amb l’art. Encara que La Sala Naranja manté un principi marcat per una empremta utòpica, s’ha anat adequant a una realitat complexa. Sense renunciar a la democratització real de l’art ni als principis que la inspiren, continua explorant camins nous per a la difusió de l’art.
Aquest posicionament ha convertit el col·lectiu en un referent nacional i, fins i tot, internacional. Des del seu inici es va gestar amb la idea de ser una alternativa, però amb el temps s’ha convertit en una possibilitat, una via nova, en constatar que només sorgeixen alternatives quan hi ha propostes que es volen contrarestar. Molt aviat ens vam adonar que aquest no era el cas, sobretot perquè no n’hi havia, de propostes, en el pobre panorama que ens acompanya a la nostra ciutat.
José Mir, 2007
MINAS OJOS NEGROS
MEMÒRIA INDUSTRIAL
▲ Minas de Ojos Negros, 1995.
Després del tancament de les mines, les poblacions del voltant van patir la sagnia implacable del descens demogràfic en benefici dels dos grans pols de succió limítrofs amb Terol: València i Saragossa. La pèrdua de significació poblacional i el declivi de l’activitat econòmica es van sentir especialment a la localitat d’Ojos Negros, en el terme de la qual hi ha la major part de la concessió de l’explotació minera. La localitat va passar de 3.000 habitants, en la primera dècada del segle passat, a 560 en l’actualitat, dels quals només 40 viuen ara al barri miner.
Un any abans del centenari, es va publicar el llibre Minas de Ojos Negros, un filón por explotar , en què s’exposaven algunes propostes d’actuació per a desplegar una programació cultural a les instal·lacions mineres en desús. La publicació va servir de preàmbul a la primera convocatòria d’Art, indústria i territori, que posava l’èmfasi en la relació de l’art contemporani amb els enclavaments naturals alterats per l’activitat industrial i la proposta d’utilitzar-los com a suport per a la pràctica artística. El programa estava dividit en dues activitats: una trobada científic a càrrec d’especialistes pertanyents a disciplines diverses: art, arquitectura, sociologia, desenvolupament local, etc., i un certamen d’arts plàstiques en què es van seleccionar quatre propostes artístiques que s’havien de desenvolupar en diferents punts de les mines. Els textos de les ponències i les obres dels artistes es van recollir en les actes-catàleg corresponents, que es van editar amb posterioritat. Aquell primer impuls va servir perquè l’ajuntament d’Ojos Negros prenguera consciència del potencial del patrimoni miner que tenia, per a integrar-lo en estratègies de desenvolupament local. Entre altres actuacions, va abordar l’adquisició de la propietat de les mines, la reparació i senyalització de les pistes d’accés, i la rehabilitació de les antigues oficines de la companyia minera com a alberg i centre cultural.
En aquesta segona edició de 2005, s’ha seguit el mateix esquema de l’anterior, i s’ha disposat de la col·laboració d’especialistes en arqueologia industrial, gestió del patrimoni, mineria, art contemporani i arquitectura. En la part de les intervencions artístiques, s’ha convidat sis artistes perquè desenvolupen les propostes que tenen en diversos espais del complex miner: Iraida Cano, Josep Ginestar, Rafa Tormo, Diego Arribas, i els alemanys Bodo Rau i Isabeella Beumer. Tots ells són creadors que, a més de l’activitat expositiva que duen a terme en espais convencionals, com ara galeries, museus o centres d’art, també desenvolupen iniciatives en el medi rural des de l’àmbit artístic, amb una clara vocació social que repercuteix en el desenvolupament de les localitats on actuen. Treballen en la recuperació de la memòria col·lectiva, en la valoració del patrimoni natural, cultural o industrial, tot acostant la pràctica artística contemporània als ciutadans que, a poc a poc, i de manera natural, s’hi van familiaritzant.
Trobada científica i acció artística tenien com a objectiu, en aquesta segona convocatòria, cridar de nou l’atenció de l’administració regional, per a reclamar-ne l’ajuda en la posada en marxa d’un pla d’actuació cultural sobre el patrimoni miner de la localitat. El debat versava sobre la necessitat de continuar el procés de transformació en què està immers Sierra Menera, que va passar d’enclavament natural a espai industrial en una primera etapa. Ara es pretén donar un nou pas i convertir-lo en un lloc cultural que n’integre els dos estadis anteriors: naturalesa i indústria.
Creiem que la fórmula emprada, en vincular l’art contemporani a la sort del patrimoni industrial abandonat, pot aportar perspectives noves al tractament de la posada en valor del complex miner després del tancament. D’una banda, l’art està actuant com un reclam que llança un crit per damunt de l’esquema convencional de les disciplines científiques i les dóna a conèixer a un públic més ampli. Les interferències entre art i patrimoni han generat sinergies que reforcen cada un d’aquests dos àmbits. La proposta principal, en aquest sentit, és la consideració del paisatge miner i les instal·lacions corresponents com a suport de l’activitat creadora, que dóna cabuda als nous comportaments artístics vinculats a l’espai i a la història del lloc.
La pràctica artística en un escenari industrial com el que ens ocupa pot emprar diferents formats d’actuació, com ara escultura, instal·lacions, accions, performance o d’altres. Totes aquestes actuacions es plantegen com una posada en escena de les idees, que facilita la visualització del discurs científic i el reforça, perquè el presenta en clau estètica. L’escenari triat per a desenvolupar-les s’integra en l’obra como una part fonamental d’aquesta, i, des de llavors, queda unit a la proposta artística desenvolupada en la memòria dels assistents que la presenciaren. El genius loci del lloc s’enriqueix amb aquesta nova aportació, i els elements o enclavaments en què s’ha actuat incorporen un nou valor afegit, que és la conseqüència de considerar-los com a part d’una intervenció artística.
Un aspecte molt positiu d’aquesta trobada ha sigut la contaminació que hi hagué entre disciplines, tant en el grup d’alumnes assistents a les conferències, com entre els ponents, i entre tots dos col·lectius entre si. Persones que van acudir interessats en principi per la geologia han conegut formes de manifestació artística que desconeixien, i artistes o estudiants que van acudir a presenciar les intervencions i les conferències d’art van poder descobrir l’altre costat de la mineria més sensible envers l’estètica del paisatge, o les possibilitats de l’arqueologia industrial com un instrument de desenvolupament.
Com a part dels objectius assolits, cal assenyalar l’anunci del director general de patrimoni d’Aragó, present en la taula redona final, que començaria un estudi des del departament que dirigeix per a declarar Sierra Menera com un parc cultural, una de les reivindicacions de l’ajuntament d’Ojos Negros. L’aprovació i posada en marxa d’aquesta resolució comportaria la possibilitat de desenvolupar actuacions de més envergadura sobre el territori afectat, amb l’assignació econòmica corresponent procedent de l’administració regional, la qual cosa és fonamental per a posar en marxa qualsevol iniciativa, ja que les arques d’un ajuntament petit com el d’Ojos Negros no poden afrontar molts dels plans dissenyats per al patrimoni industrial que té, i que esperen des de fa anys sobre la taula del consistori, per falta de finançament.
D’altra banda, el segon component del projecte, l’art contemporani, també ha rebut la confirmació d’una altra institució aragonesa perquè tinga continuïtat a Ojos Negros. Ho va anunciar, en acabar les jornades, la directora del Centre Aragonès d’Art Contemporani de la Fundació Beulas, en proposar una cooperació conjunta en diferents activitats artístiques. Aquest centre, que es posarà en marxa al final d’enguany, centrarà el programa museístic en la relació entre l’art contemporani i la natura, tot analitzant els corrents de Land art, earthworks, art ambiental i altres iniciatives que prenen el territori com a suport dels plantejaments que fan. Un enfocament amb què sintonitza plenament la línia d’actuació d’Art, indústria i territori. L’oferta es va concretar en una primera col·laboració, en què la Fundació Beulas assumeix el cost de l’edició de les actes-catàleg d’aquesta segona edició, com a preàmbul de noves actuacions conjuntes.
Són dues bones notícies que diuen molt sobre la sensibilitat de les dues institucions esmentades envers els esforços desplegats per petits col·lectius ciutadans o per municipis com ara el d’Ojos Negros sobre la recuperació del seu propi patrimoni.
També vull fer referència a un altre element fonamental en el desenvolupament de les jornades, que va ser la implicació dels veïns de la localitat. Si bé la gran majoria de miners que van ser despatxats el 1987 van abandonar Ojos Negros, els que van decidir romandre a la localitat, bé com a jubilats, o com a treballadors en actiu en altres ocupacions, van manifestar l’interès que tenien envers aquesta nova activitat a les mines. En els dies que va durar el desenvolupament de les jornades, han percebut que la seua localitat, el seu treball, la seua història, i la dels seus pares o avis, tots ells miners, eren molt importants, ja que ha motivat que professors, alumnes i artistes es desplacen des de diferents punts de la nostra geografia (Madrid, Sevilla, Almeria, Astúries, València, Alacant, Saragossa, Barcelona i altres llocs) per a parlar sobre les mines d’Ojos Negros i alguns enclavaments semblants. Molts d’ells ens van acompanyar en els debats i en les conferències, van col·laborar en el desenvolupament de la trobada, i van visitar les instal·lacions dels artistes amb els altres participants tot donant detalls als assistents sobre aquest o aquell racó de la mina, amb l’orgull recobrat a flor de pell. Crec que, durant aquests dies, aquests homes i aquestes dones de Sierra Menera es van sentir importants. Van veure com es tornava a parlar del seu treball, com apareixien articles de les seues mines en els periòdics, i com s’emetien entrevistes i programes en diverses emissores de ràdio que van cobrir la trobada. Personalment, crec que els comentaris de satisfacció que vaig escoltar d’algunes persones del barri miner sobre l’activitat que s’havia generat aquests dies sobre les seues mines, podrien ser el millor balanç d’aquesta segona edició. La complicitat sorgida entre miners i assistents ens fa pensar que la hipòtesi que l’art contemporani pot actuar com un catalitzador que accelere els processos de transformació del territori, s’està començant a complir en aquest racó miner. Si més no, com aquest primer impuls, sempre difícil, que vença l’escepticisme inicial de l’administració i l’anime a desplegar els mecanismes necessaris per a abordar la recuperació d’una localitat el futur de la qual, després del cessament de l’activitat industrial, havia quedat estroncat en l’encreuament de la incertesa.
PORTES OBERTES_ SALVEM EL CABANYAL
ART PÚBLIC I CULTURA CIUTADANA
A la vista de les nombroses propostes llançades des del territori de l’art a debat públic i sobre els afers públics, sembla acomplir-se en part la utopia avantguardista de la vinculació de l’art a la societat, el compromís de l’art i dels artistes amb els problemes del seu context pròxim, del moment que ens ha tocat viure. En els darrers anys les pràctiques artístiques que han donat lloc al que denominem art públic sorgeixen com a resposta a les noves condicions socioeconòmiques i culturals de finals del segle XX en l’era del nou capitalisme.
Si bé no sempre resulta fàcil de delimitar l’àmbit d’actuació de les propostes d’art públic –fins i tot el terme mateix resulta desbordat per les diferents modalitats d’intervencions artístiques que li atribuïm–, també és cert que ens resulta molt útil aquesta denominació, ja que totes aquestes pràctiques, tot i les seues diferències, presenten algunes afinitats, amb major o menor intensitat, segons els casos. Entre aquestes afinitats ens interessa destacar l’interés per la seua audiència, pel context social en què s’insereixen.
Aquestes pràctiques artístiques formen part d’una cultura ciutadana i la defineixen, s’inscriuen en un conjunt de valors d’una cultura vinculada a un context i tenen la intenció de formar part activa en el desenvolupament d’una comunitat. Un element inevitable en la formació de la cultura ciutadana serà la manera en què es manifestarà el poder polític. Algunes pràctiques artístiques estan interessades a desvelar i posar en evidència els excessos del poder i els seus efectes, com a mitjà per a participar en el debat propi de la formació d’aquesta cultura ciutadana.
En la complexitat de la ciutat contemporània, on la diferència és un valor i un indicador d’un ecosistema equilibrat i sa, es requereix un quefer polític que respecte la diversitat. En ocasions, en els mateixos sistemes democràtics assistim a la imposició de decisions unilaterals dels governants enarborant majories electorals que, sense atendre les opinions dels ciutadans afectats, sense buscar enteses o col•laboracions àmplies, acaben en enfrontaments i resistències que principalment desvirtuen el mateix sentit d’allò majoritari.
El veïnatge universal només existeix a través d’allò local. La ciutat, el barri, el carrer són objectes del debat públic. En aquest context va sorgir Cabanyal Portes Obertes el 1998; com un esdeveniment públic que reivindicava la rehabilitació del Cabanyal enfront dels plans de l’equip de govern de l’Ajuntament de València que implicaven una sèrie d’actuacions urbanístiques que desfigurarien el barri fins al punt de mutilar definitivament la seua identitat urbanística i social.
La decisió presa per les autoritats locals va ser la de prolongar una avinguda a través del barri per a facilitar la comunicació de vehicles cap a les platges de la ciutat. Amb el nom eufemístic de Projecte Especial de Protecció i Rehabilitació Integral del Barri del Cabanyal, es va presentar un projecte que en la pràctica suposava la partició del barri en dos, amb una bretxa de 150 metres d’amplària i la demolició de 1.654 habitatges amb el consegüent desallotjament dels veïns.
El 1998 un grup d’artistes veïns del Cabanyal ens vam integrar en la plataforma ciutadana Salvem el Cabanyal, acabada de formar per veïns alertats per les primeres informacions sobre les intencions de l’Ajuntament sobre el barri. El barri del Cabanyal, protegit per la figura BIC (bé d’interés cultural), estava pendent de rehabilitació per l’administració local i autonòmica després d’anys d’abandó per part de les institucions, amb manca d’equipaments i immobles per rehabilitar.
Un dels elements que defineix el projecte Cabanyal Portes Obertes és la seua vocació d’integrar-se i col•laborar en el moviment ciutadà, en el nostre cas en la Plataforma Salvem el Cabanyal de València.
Cabanyal Portes Obertes sempre es va definir com un instrument en la lluita social d’un nombrós grup de ciutadans enfront del que considerem un abús de poder d’una institució política i d’un partit polític, en matèria urbanística, social i cultural. En aquest cas particular, del barri del Cabanyal de València, que és extensible a tants barris i cuitats de molts altres llocs.
La capacitat dels moviments socials per a intervenir en els problemes que els afecten, específicament en l’àmbit de la ciutat i l’urbanisme, és molt relativa. Aquests moviments socials recolzen cada vegada més en experts de diverses disciplines de les ciències socials que reafirmen i proporcionen un cos teòric necessari. Aquestes aportacions disciplinars converteixen els plantejaments inicials en alternatives reals d’actuació. Les preses de decisions reservades als partits polítics i els seus dirigents tenen la necessitat de valorar i prendre en consideració els punts de vista dels col•lectius socials en la mesura de les necessitats del sistema de poder en el qual s’insereixen. Dins d’aquest context, la necessitat o pertinença de les aportacions des de l’àmbit de les pràctiques artístiques resulta evident i contrastat. Això no obstant, la seua influència, el seu pes i importància ha d’allunyar-se de temptacions maximalistes i assumir-se com a part –potser no essencial– d’un procés o un conjunt d’elements que intervenen i defineixen la capacitat i la presència d’un moviment social determinat. La capacitat de mobilització ciutadana, el seu impacte mediàtic, la capacitat de cohesió i organització del grup social.
Cabanyal Portes Obertes és un projecte d’intervencions artístiques que reivindica la rehabilitació del barri del Cabanyal de València. Aquest és un dels tres barris de la ciutat declarats bé d’interés cultural per les autoritats autonòmiques, que és el màxim grau de protecció sobre els centres històrics a la nostra comunitat; un antic barri de pescadors, que corre paral•lel a la platja de la ciutat.
L’element característic de Portes Obertes és convertir la mateixa textura del barri en l’escenari de l’esdeveniment; és a dir, en un suport únic, viu, el qual es troba greument amenaçat d’extinció. Hi destaca, sobretot, la utilització de les cases dels veïns com a espais expositius; espais de la vida quotidiana que alberguen durant unes setmanes obres de tots aquells artistes que volen mostrar la seua solidaritat amb el Cabanyal i el seu rebuig al projecte urbanístic proposat. No és la primera vegada en l’àmbit de l’art contemporani que es proposen experiències semblants; ara bé, tampoc no n’hi ha hagut tantes (Chambres d’amis a Gante, Show roms a Califòrnia, etc.), ni han tingut gaire difusió. En la majoria de casos han estat convocatòries institucionals que han obviat el component polític que resulta intrínsec a la relació de la casa amb la ciutat, de la casa com a element cel•lular en l’organització de la ciutat.
Els objectius inicials de Cabanyal Portes Obertes van ser enunciats de la manera següent: la sensibilització al voltant d’aquesta problemàtica ha d’arribar al nombre més ampli possible de persones i la mostra ha de ser un altaveu que l’amplifique en el context de la ciutat –dins i fora–, que trenque així una certa voluntat de minimitzar-la per part de les autoritats locals actuals i genere una imatge que mostre la vertadera complexitat i gravetat d’aquesta situació davant de la instrumentalització mediàtica dels promotors del projecte. En segon lloc, ha d’actuar sobre els mateixos veïns del barri motivant-ne la participació, reactivant-ne els elements identitaris o un cert orgull d’ésser. Aquests han estat durant molt de temps oblidats per les administracions polítiques que els han abandonat a la seua sort, fent abandó de les seues obligacions socials i fins i tot legals, convertides en lletra morta al lliure arbitri de la voluntat i en aquest cas de la manca de voluntat de l’administració.
Després de l’èxit inicial de la primera edició el 1998 amb la participació de més d’un centenar d’artistes, Cabanyal Portes Obertes s’ha celebrat anualment fins a l’actualitat en diversos formats, i en totes les edicions ha tingut una important afluència de públic, una important repercussió mediàtica de l’esdeveniment i de la problemàtica social, la seua difusió local i nacional, i el suport del moviment veïnal i les seues reivindicacions.
Tanmateix, la influència de Portes Obertes en la resolució del conflicte no pot ser independent del mateix moviment ciutadà en el qual s’insereix. Si bé, d’una banda, s’ha paralitzat en els tribunals un projecte urbanístic que les autoritats donaven per fet el 1999 i que enderrocava 1.651 habitatges, amb el consegüent èxode de la població afectada i la destrucció irreversible d’un barri històric i protegit pel seu valor com a bé d’interés cultural, d’altra banda, el projecte continua vigent en la voluntat de les autoritats actuals que governen l’Ajuntament de València i no s’ha produït fins ara una mediació, un diàleg entre les autoritats i el moviment ciutadà per a abordar la problemàtica i consensuar solucions de futur. Considerem que aquesta mediació, aquest diàleg per a afrontar els conflictes entre les autoritats i els moviments ciutadans és un element clau que defineix les diferents formes d’exercir el poder en la cultura contemporània.
El temps ens imposa una valoració de la pertinència, de la importància relativa o l’interés del projecte Cabanyal Portes Obertes dins del moviment ciutadà al barri del Cabanyal i a la ciutat de València. I d’aquesta reflexió apareixen elements que no estaven definits a priori en els objectius de l’esdeveniment i que ens han permés aprendre i definir amb més intensitat les relacions entre les pràctiques artístiques contemporànies i els moviments ciutadans. Aquests elements afecten tres nivells: les formes de poder, la dinàmica dels moviments socials i les mateixes pràctiques artístiques. Si bé cada un d’aquests tres nivells donaria lloc a un assaig en sí, sí que considere pertinent apuntar ací algunes qüestions centrals que necessàriament hauríem de tractar.
Pel que fa a les pràctiques de poder, és inevitable la referència a l’apropiació dels discursos, especialment els emergents de l’ecologia, la participació ciutadana, la cohesió social, etc., que són apropiats, engolits i regurgitats de manera que queden desactivats els seus principis actius i resten a mercé de les mateixes pràctiques de poder.
Respecte a la dinàmica dels moviments socials, la gestació d’un moviment ciutadà cada vegada més conscient dels seus interessos i amb un discurs més explícit i definit.
Quant a les pràctiques artístiques, caldria anomenar la destil•lació de recursos expressius i formals de l’art segons els contextos, la despreocupació per l’autoreferencialitat, l’adaptació als espais de l’experiència col•lectiva problematitzada. La col•laboració en la formació del sentit crític davant dels discursos hegemònics.
ESPACIO TANGENTE ( BURGOS )
Fa ja més de 10 anys, l’atzar i la necessitat va ajuntar un grup d’artistes i agitadors culturals a Burgos. Vam començar per mirar al voltant, debatre i reflexionar, per a començar després a construir una xarxa de comunicació i suport mutu des de la qual afrontar el desolador panorama cultural del moment. En la primera trobada que tinguérem amb l’alcalde de la ciutat per exposar-li les nostres idees i propostes, i cercar-hi possibles fórmules de col·laboració, vam rebre una resposta que mereix passar a l’antologia de la infàmia. Literalment ens va dir: “Aquestes coses no són per a Burgos. Vosaltres encara sou joves. Encara podeu anar-vos-en a fer aquestes coses a un altre lloc”. El democràtic edil no sols frustrava o censurava les nostres iniciatives, sinó que ens animava obertament a l’exili.
Aquella resposta va servir, potser, de reactiu per a decidir-nos per un camí que es presentava llarg i ple d’obstacles, però que vam considerar ineludible per a mantenir una coherència com a artistes, ciutadans i persones. Vam decidir no ignorar la realitat ni la possibilitat. Vam decidir mostrar-nos, no com a alternatius, sinó com a éssers polítics que reclamen el dret que tenen a participar en el disseny i la construcció del món de què formen part.
L’atracció per construir o desconstruir al marge, prescindint de la tirania i les modes del mercat, de la tutela castradora d’administracions o mecenes, del judici de la crítica i l’acceptació del públic, ha estat present en tot desenvolupament creatiu (personal o col·lectiu) que haja suposat veritablement una aportació enriquidora. Els espais descentralitzats comprenen una inesgotable mostra d’actituds, recursos i possibilitats tan variades que seria difícil trobar-hi un mínim denominador comú. A les perifèries hi ha lloc per a mostrar o amagar tot el que no encaixa en l’ordre establit; hi ha sempre un racó per a la utopia o l’hedonisme, per a la ràbia o el rancor, per a les idees més revolucionàries i les més íntimes, per a les més impactants i les més subtils, per a la més necessàries i les més absurdes. És el lloc des d’on planejar la conquesta del centre o el retir cap a l’exterior; i també és un bon lloc per a no fer res. Als que s’hi instal·len, se’ls associa generalment amb un caràcter més autèntic, arriscat, lliure, independent i incondicionat, però una anàlisi des d’una postura crítica, que es pressuposa que tenen els agents realment actius i implicats en l’entorn i la realitat en què viuen, no pot evitar percebre en moltes d’aquestes actituds un cert camuflament de resolucions més còmodes ideològicament (com ara la resignació o l’apatia) i, sobretot, menys compromeses socialment.
El poder és, des de sempre, el primer interessat a mantenir el prototip de l’artista com a personalitat egòlatra que es desenvolupa en un univers personal tancat, de nul interès pràctic per a la societat; un ser amb tendències centrífugues, a qui se li poden consentir certes desviacions en la seua recerca de la sagrada originalitat. El seu element natural és el perifèric, amb el que això comporta de marginal o, per dir-ho d’una manera suau, alternatiu. Des d’aquesta situació s’exerceix un control perfecte de la perillosa llibertat creativa i del ràpid contagi que provoca. Simplement, el que mostra correctes formes de submissió i capacitat productiva aprofitable als interessos polítics del moment és adoptat, beneït davant els ciutadans i traslladat al museu del centre. Els altres seguiran relegats a la perifèria, tant si ho volen com si no, i, així, confirmaran el caràcter marginal que tenen, seran declarats subversius si tracten d’associar-se per a fer-se sentir; i això justificarà que els silencien, que estiguen exiliats.
Les nostres primeres manifestacions i propostes podien ser tan benintencionades, directes i lògiques que resultaren innocentment sospitoses davant les retorçudes dinàmiques mentals dels gestors de la cosa pública. Nosaltres érem joves, però no érem ja tan innocents, ni tan il·lusos. De fet, molts dels implicats provenien de moviments i ideologies molt radicals, amb la càrrega de derrotes que això sol suposar, i van recalar en l’àmbit artístic amb la il·lusió de trobar estratègies noves en què conjugar inquietuds ètiques i estètiques. Portàvem ja temps en un procés comú de confrontació i experimentació, de teoria i de pràctica, d’il·lusions i decepcions, d’un debat permanent del qual sabíem que no eixiríem mai amb moltes coses clares. Vam passar, com tants, les febres del situacionisme i el neoisme, ens vam deixar fascinar per les idees de Beuys, Hakim Bei o Stewart Home, ens vam reconèixer en les pràctiques de la guerrilla de la comunicació o del terrorisme poètic, aplicàvem tota nova forma d’intervenció pública, vam seguir la redefinició dels conceptes d’artista, obra i espai artístic, vam participar, a la nostra manera, en la revitalització, al final dels noranta, de l’art d’acció en les xarxes d’espais independents, d’artistes-gestors, en trobades, manifestos, proclames, denúncies, accions…
La trobada “Posicions”, el 1999, va ordenar una mica tantes idees, i va servir d’ànim i consol en comprovar que més enllà de la nostra particularitat no estàvem sols, i el que era més important: no estàvem massa bojos. La publicació posterior de “Servicio Público” va mostrar més clarament els arguments, i va servir de punt d’inflexió i de reafirmació d’una de les claus que va definir la proposta organitzativa del que, el 2001, es va materialitzar al Centro de Creación Contemporánea ESPACIO TANGENTE: la reivindicació de fons i serveis públics perquè siguen gestionats de manera independent des d’una plataforma oberta organitzada de manera assembleària. Hi hagué qui ho va voler interpretar com una genial maniobra de sabotatge, d’altres, com una pèrdua de principis i de corrupció ideològica, encara d’altres, com una paradoxa irresoluble i perillosa, o com una utopia més, condemnada a un fracàs ràpid; i als polítics de torn, en un principi, els va sonar simplement com un mal acudit. Però, a poc a poc, amb molt de treball, i mantenint de manera ferma els principis de transparència i compromís social que teníem, hem aconseguit que ho entengueren i que ho reconegueren (però no que ho acceptaren). Davant el model actual de despotisme neoliberal, l’ús de béns públics de forma realment participativa i autogestionada resulta radicalment revolucionari. Els qui manegen els diners públics estan cada vegada més disposats a subvencionar activitats que resulten correctes, vistoses i populars, però els continua espantant que plataformes i mediadors independents reclamen un sol euro sense saber-ne per endavant el resultat, i no precisament per gelosia fiscal, sinó perquè el resultat resta fora del seu control; perquè perden el paper de tutors ideològics de les masses que ells mateixos s’han atribuït.
Els avantatges d’aquestes formes s’han comprovat i demostrat. La gestió i producció és més àgil i immediata, amb capacitat per a adaptar-se a les circumstàncies i necessitats sobre la marxa; les propostes recollides resulten generalment de caràcter obertament experimental i progressista. La participació directa de qualsevol interessat en la programació i organització ha descobert un ànim ciutadà en considerar un servei públic com l’oportunitat d’intervenir, i d’actuar com a protagonista actiu, lluny del paper d’espectador-consumidor que se li ha assignat; i el que resulta més difícil de digerir a les viciades administracions: que programacions semblants en qualitat a les que organitzen, resulten infinitament més barates.
Des de llavors hem avançat, hem superat crisis internes i atacs externs, hem après molt tot emocionant-nos, intercanviant, compartint, criticant, cercat formes noves, difonent, recollint un cert reconeixement que ens aprofita de retroalimentació, i sobretot, actuant i activant, promovent i desenvolupant infinitat d’activitats en què, amb un poc de passió, s’ha suplit amb escreix la quasi habitual precarietat.
S’ha consolidat un espai físic equipat de manera acceptable que és un referent com a punt de trobada de creadors i pensadors, i d’aquests amb la ciutadania en general. S’han trencat mites i recels que paralitzaven un acostament sa a moltes pràctiques de l’art contemporani. S’ha creat un ambient propici i estimulant per a moltes iniciatives. Sense renunciar a una programació ambiciosa i de qualitat, s’ha mantingut una atenció especial a la realitat pròxima, i a les inquietuds i qüestions més candents: defensa del territori, ecologisme, participació ciutadana, moviments veïnals, antimilitarisme, polítiques culturals, etc. S’ha establit, de manera natural, una prioritat per a activitats socials, grupals, col·lectives, de dinamització de base. S’ha col·laborat sense complexos amb institucions i organismes oficials alhora que amb organitzacions culturals, socials i polítiques perifèriques.
De manera paral·lela a l’ESPACIO TANGENTE, vam posar en marxa el Fòrum ART I TERRITORI, amb la idea d’aprofundir en qüestions més complexes d’abordar, però que consideràvem fonamentals. Les línies de treball s’han traçat partint de trobades teòriques. Fins al moment n’hi ha hagudes tres: “Actualitzar la mirada”, “Ciutats per fer: urbanisme, participació pública i intervenció artística” i “Creació contemporània i polítiques culturals a Castella i Lleó”. Com a tema transversal, hem propiciat sempre l’atenció i la revaloració del medi rural, tradicionalment menyspreat i maltractat, però que en la nostra regió se’ns presenta encara com una perifèria inabastable on es poden generar formes millors per a l’art i les persones. Paral·lelament, el Fòrum ART I TERRITORI ha desenvolupat diferents activitats de dinamització de la participació pública, tallers, mostres, esdeveniments lúdics, etc. Les propostes més recents que hem dut a terme s’han centrat a constituir i promoure l’Associació d’Artistes Visuals de Castella i Lleó.
Fins ací semblaria una bona progressió, i ho és; però, com va dir el poeta, de vegades el temps va per davant; i aquesta vegada ens va avançar per la dreta de forma irresistible.
Fa 10 anys, la sensació era que tot estava per fer. L’oferta cultural del moment era el cineclub universitari, la sala d’exposicions de la Caja, el festival de folklore i la revista d’alguna tertúlia poètica.
Estàvem tan ocupats a llançar els projectes que teníem, que llavors no arribàrem a imaginar que seríem testimonis d’un desenvolupament d’actuacions institucionals en matèria cultural que desbordaven qualsevol previsió lògica.
Potser va ser durant l’efecte Guggenheim o les troballes d’Atapuerca que el panorama va començar a accelerar-se, i a trastornar-se. De sobte, les administracions culturals, que tradicionalment servien d’alguna cosa semblat a una oficina de contractació d’espectacles per a l’entreteniment del contribuent, van redescobrir no solament les immenses possibilitats propagandístiques de la cultura, sinó la mina que suposava com a motor econòmic, en complicitat amb la nova classe financera i els mercats emergents (turisme, hostaleria, urbanisme…).
Actualment, la nostra regió és, en relació al nombre d’habitants, la que compta amb més centres i museus d’art de l’estat, amb el MUSAC com a gran referent mediaticovisual al capdavant. La Junta, després d’establir la mastodòntica i inútil xarxa burocràtica de la seua Regidoria de Cultura, va delegar totes les funcions d’aquesta en la Fundació Segle, d’esotèrica formació i dubtosa legalitat, i de pas va multiplicar-ne el pressupost per mil (sense exagerar). Els interessos més immediats que té són el Festival Internacional de les Arts de Salamanca (la província més pobra i més despoblada d’Espanya) i l’establiment a Segòvia del Museu Internacional d’Art Fotogràfic. A Burgos, com a temples culturals annexos al desenvolupament urbanisticoespeculatiu més destructiu de la seua història, sorgeixen el Museu de l’Evolució Humana, el CAB (Centro de Arte Caja de Burgos), diversos centres cívics, fòrums ciutadans, centres culturals i socials, de titularitat pública, que després d’inaugurar-se són cedits a empreses privades perquè els gestionen de manera asèptica. El museu de Burgos obri una secció d’art contemporani. La Diputació fa anys que anuncia (i en el qual ja ha invertit milions d’euros) un centre de creació artística especialitzat en noves tecnologies. Cada institució es llança a comprar la seua pròpia col·lecció d’art contemporani (que finalment resulten totes iguals). Tenim un festival internacional de dansa contemporània, un altre de nova escena, un altre de noves músiques, un altre que, sense miraments, anuncia Burgos com “la ciutat de la performance”. En l’àmbit estructural, hi ha un Pla Estratègic Ciutat de Burgos amb la seua Mesa de Cultura. L’Ajuntament es va dotar un reglament de participació ciutadana que inclou una consell assessor ciutadà en matèria de cultura (que ja ni es molesten a convocar), la Diputació té el seu propi consell assessor cultural (amb els seus membres nomenats a dit i a sou). El Departament de Cultura de la Universitat inunda els carrers amb espectacles d’animació en col·laboració amb la Regidoria de Festes. Proliferen la consultoria, els funcionaris i mediadors, les empreses de gestió i serveis culturals, les escultures urbanes obra dels adjunts del moment, les edicions de luxe amb un contingut escàs…
I com a guinda del pastís, poc abans de les darreres eleccions municipals, Burgos presenta la candidatura a la capitalitat cultural europea per al 2016; i ho anuncia amb un concert de Montserrat Caballé a la catedral. Un ritme que no ens ha deixat recuperar-nos de la sorpresa.
Tot això s’assembla d’alguna manera al que vam poder imaginar al seu dia quan ens quedava una mica d’innocència? Decididament, NO. A vegades, fins i tot aflora una certa enyorança del desert. Llevat dels petits grans èxits que hem assolit, i de l’enriquidora experiència professional i humana acumulada, el nostre descontent de base es manté o s’incrementa. Hem vist que moltes bones idees s’han pervertit i s’han usat malament en ser segrestades per les institucions per posar-les al servei dels seus interessos polítics. S’han creat poques de les estructures bàsiques que reclamàvem. El suport real a la creació continua sent gairebé inexistent. Ni una sola convocatòria oberta, ni un sol programa de subvencions per a artistes o col·lectius, ni una sola beca de creació. Mentre que la Facultat de Belles Arts agonitza, continua sense haver-hi un espai de formació especialitzada, ni un espai de cessió, ni un sol pla de coordinació institucional…, i, mentrestant, hem de contemplar unes inversions i unes maneres que han assolit el caràcter d’estafa pública amb la cultura com a excusa.
Totes aquestes actuacions han sigut maquinades des de les cúpules de poder, alienes i indiferents per complet a tota organització o xarxa ciutadana establida, encara que treballara en les mateixes àrees. Les estructures i vies oficials de participació i assessoria s’han convertit en una embolic que paralitza i desvirtua qualsevol bona intenció o proposta vàlida. Les grans iniciatives oficials estan marcades per estils mal copiats de l’escena internacional, quan no per gestors-estrella contractats com a alts càrrecs, i que apliquen els seus criteris (quan els tenen) sense necessitat d’explicació ni supervisió. Ignoren, quan no menyspreen, qualsevol aportació que sone a localisme, identitat, contextualització o especificitat, en l’afany ignorant que tenen d’aparentar vocació internacional. Alimenten un apostolat de crítics, mediadors i assessors de relacions fosques, tot creant un malestar entre la comunitat artística, en establir un límit rígid entre qui està i no està en els seus circuits o sota la seua protecció. Lluny de potenciar i facilitar les ja escasses estructures articulades per la societat civil, n’han accelerada la desintegració. Han acabat de corrompre també els mitjans de comunicació, tot convertint la crítica en edictes oficials d’una uniformitat demolidora.
El més frustrant i alienant alhora pot ser veure, una vegada i una altra, com s’apropien sense miraments dels discursos i projectes més sincers i vàlids, i els converteixen en realitats buides, buides de contingut, falsedats amb façana de progressisme i tolerància, revestides de formes atractives i que, tristament, semblen complir la funció manipuladora i alienant que tenen al servei dels interessos més retrògrads.
Ens aguaita una certa sensació de cansament, de participar en una llarga lluita desigual, d’haver quedat fora de joc, de tedi. Hem de nodrir amb tendresa la més preada de les habilitat artístiques: la imaginació, i, així, confiar que sempre apareixeran noves tàctiques il·lusionants i trobarem nous espais per ocupar; que per cada mot que ens roben ens en podrem inventar dos.
Una emoció més vivencial que estètica ens reafirma quasi diàriament que la nostra recerca ha pagat la pena i continuarà pagant la pena i l’esforç; que un espai i un temps, per limitats o perifèrics que siguen, si s’aconsegueixen amb sinceritat i il·lusió, i es comparteixen en llibertat, resulten un marc irreductible on podrem seguir tornant a inventar la nostra vida i la nostra cultura, fins i tot en l’època hipòcrita i en el món malalt que ens han tocat.
Sergio Corral
