▲ José Albelda en la seua intervenció en Perifèries 2007
Potser el títol més ajustat al contingut d’aquesta ponència seria, per exemple, “La destrucció del territori com a violència institucional”, però m’he decantat pel terme més infreqüent d’ecoterrorisme, en un sentit antagònic a l’ús més habitual que té.
1. El terme ecoterrorisme s’encunyà, precisament, per a referir-se a grups que actuaven en defensa de la natura: grups ecologistes radicals com ara Earth First –La Terra primer– als EUA que, en vista de la imparable destrucció de boscos primaris per part de totpoderoses empreses de la fusta i del paper, no dubtaven a sabotejar les màquines o a posar punxes metàl·liques en els arbres per trencar les cadenes de les motoserres. Un tipus de defensa que no negava la violència com un instrument per a la consecució dels fins que perseguia. A l’estat espanyol, l’exemple més ajustat podria ser el sabotatge del procés de construcció de la presa d’Itoiz. Cap moviment ambientalista o ecologista d’àmplia projecció social va recolzar aquests grups o aquestes accions, precisament perquè feien servir la violència contra un poderós model industrial que sí que la usava impunement contra el que anomenem natura. Però ara i ací s’inverteixen els termes: la violència s’exerceix contra el territori i els que l’habiten, no contra els que l’amenacen i el destrueixen, que són, precisament, les institucions i els seus aliats.
2. La segona raó té a veure amb el nombre i el poder. El terme terrorisme sempre s’ha relacionat amb petits grups d’activistes, ocults davant la societat, les accions dels quals resulten impactants precisament perquè són un tipus de violència puntual, inesperada i que, per tant, genera temor. A diferència del rebuig social, del caràcter minoritari i de l’escàs poder fàctic del terrorisme a la manera que hem descrit, el nou ecoterrorisme institucional disposa de les armes de la legislació, la connivència de polítics amorals –la majoria de les vegades corruptes–, així com del suport d’una gran part de la població i de la protecció de poderosos grups econòmics i empresarials.
El nou terrorisme institucional desplega una violència poderosa, molt visible, quasi obscenament omnipresent, i actua revestit d’una legalitat sobre la qual a penes és possible una discussió social i, molt esporàdicament, una persecució legal o policial. Violència, destrucció i, en un cert sentit, terror larvat. No un terror generalitzat –la societat, com hem vist en els darrers comicis, dóna suport a la corrupció i als PAI, entre molts altres excessos–, sinó el temor i la indefensió d’una minoria, els pàries de la terra, ara més escassos que en segles anteriors, però oprimits i marginats igualment.
Centrem-nos ara en el context en què s’exerceix aquesta violència.
El punt de partida és un paisatge identitari en què s’assenta la personalitat cultural d’un poble. Un paisatge que s’ha anat conformant durant segles per mitjà d’una transformació pausada, perfectament assumible per les diferents generacions que l’han habitat. Fins que, de sobte, en uns anys, tot aquest paisatge divers es modifica d’una manera radical: se’n suprimeix la diversitat, s’ompli de ciment, s’urbanitza. Destrucció, doncs, del paisatge com a marc de referència d’una cultura i del substrat ambiental corresponent. I tot això en un temps breu, d’inevitable despullament traumàtic.
Revisem un mica més amb detall el procés.
Hortes centenàries i mil·lenàries destruïdes en unes poques setmanes. Agricultors apallissats i expulsats de les seues cases, que són esfondrades davant els seus propis ulls. Parcs temàtics construïts sobre antics boscos cremats i després tornats a qualificar. Tot el territori susceptible de ser construït o destruït, excepte un 4%, aproximadament, que es declara protegit. Milions de metres quadrats convertits en adossats clònics que conviden els seus habitants a hipotecar-se per a 40 anys. Podríem continuar amb una llista llarga, però només em detindré en un darrer exemple, en una de les agressions més flagrants:
Els PAI, els omnipresents PAI. Ja sabem: si a algú se li va ocórrer ser llaurador –i per tant no és ric– i viure a la seua alqueria guanyant-se la vida amb l’hort que conrea, llavors no podrà assumir el pagament de 200.000 euros, per exemple, per a quedar-se amb els terrenys que ja eren seus; això sí, a partir d’ara estarà envoltat per carreteres, cotxes i adossats. Així doncs, el llaurador haurà de vendre per col·laborar en la urbanització del seu hort i convertir-se en un nou refugiat mediambiental. Sobre les cendres d’aquest paisatge podrà créixer un camp de golf per al gaudi d’europeus adinerats i per a l’enriquiment de promotors, constructors i polítics.
És sorprenent què fàcil que ens resulta comprendre les agressions ecològiques i el concepte de refugiat mediambiental quan parlem, per exemple, d’una tribu indígena de l’Amazònia expulsada forçosament dels territoris on habita, a causa de la tala indiscriminada dels boscos que l’albergava i la mantenia. I, no obstant això, no entenem que, a una altra escala, ens ocorre el mateix ací, a la suposada Europa civilitzada. Igual que ningú ja no discuteix la importància de la preservació de la biodiversitat vegetal i animal en l’àmbit planetari, de la mateixa manera hem d’anar sent conscients de la importància de preservar la diversitat dels paisatges culturals, la qualitat ambiental que tenen, el valor estètic i històric que representen, i, sobretot, l’economia i les tradicions dels pobles que s’hi arrelen.
Després de tot el que s’ha dit, té sentit analitzar el que està passant des de la perspectiva de la violència i les diferents tipologies que presenta. Resulta sorprenent que fins ara totes aquestes malifetes no s’hagen qualificat amb claredat com a agressions institucionals contra les persones i el territori on viuen. I quan alguna cosa no s’identifica des del conjunt de la societat com una agressió inadmissible, llavors no s’hi respon de manera contundent. L’actitud generalitzada és la submissió o el suport explícit a tot allò que ens venen com a progrés. Només els afectats directament, els que temen que els arribe l’hora o els que actuen des de plantejaments ètics, responen amb les velles estratègies de la paraula i l’escriptura, les al·legacions inútils, la manifestació al carrer i el joc democràtic quadriennal. Armes importants, però poc efectives, que quasi mai no aconsegueixen preservar allò que defensen. Però això no és, en cap cas, una novetat. La història ens ofereix exemples nombrosos de revoltes populars en defensa de la terra, de vegades violentes, i, generalment, sufocades amb molta més violència institucional. Hem de destacar que, en tot cas –i no solament en funció de les possibles represàlies–, des de la raó i l’ètica més bàsiques, els models de contraviolència no es poden basar en els mateixos pressupòsits agressius. Dit d’una altra manera: l’ecoterrorisme institucional no s’ha de contestar per mitjà d’un terrorisme de petits grups contra les institucions. La qual cosa no significa, com veurem, una invitació a la passivitat. No obstant això, som conscients que l’actuació dictatorial encoberta difícilment es pot combatre amb èxit des del joc net democràtic. A la trista realitat em remet. Vèncer és difícil, si entenem per vèncer aconseguir detenir la destrucció creixent del territori i dels que l’habiten. Llavors, intentem detenir un exèrcit de lleis i d’excavadores amb tiradors testimonials i innocus? Hi ha algun punt en què David, amb la seua modesta fona, puga fer caure Goliat? No és evident, però això no obsta –continuant amb la metàfora– perquè no hàgem de seguir exercitant-nos en l’ensinistrament i l’ús de la fona.
Vull ressaltar algunes tasques importants en què no cal desistir:
1. En primer lloc, urgeix desvelar l’alt grau de violència que s’està exercint sota la disfressa de normalitat democràtica i legislativa. Ser conscients d’això, difondre-ho mitjançant la paraula, l’art i la imatge en tota la diversitat que presenta –el DVD Tornallom en seria un bon exemple–. Denunciar, per tant, els violents per totes les vies possibles, tot mostrant els actes que duen a terme i les conseqüències que tenen aquests actes.
2. En segon lloc, dificultar i retardar els processos de destrucció és molt important, com ara en el cas del Cabanyal. No solament per justícia i dignitat, sinó perquè una actitud passiva anima que hi haja més agressions en veure que no hi ha cap tipus de resistència. Per a això, tots els mitjans són útils i legítims, fins al límit just que ens permet la no-violència, amb les fronteres que té, sempre difuses. Principi interessant, el de la no-violència, d’escassa tradició històrica encara i que no és procedent abordar ací en tota la complexitat que presenta. Però convé repensar els models de resistència pacífica, perquè, com va fer Gandhi, si algú es posara a fer vaga de fam per lluitar contra alguna injustícia com la que ens ocupa, simplement se’l deixaria morir d’inanició, sense que la notícia fóra coberta per Canal 9.
Finalment, algunes idees breus sobre la postura que hi tenim des de la petita província de l’art.
Primerament, siguem conscients del nostre moment, no juguem a actuar des dels pressupòsits de les avantguardes històriques, que no van calcular bé el potencial de transformació social que tenien i es van convertir en alguna cosa molt distinta, bàsicament antagònica, al que inicialment pretenien. Cal pensar, per tant, quin és el nostre espai, quins són els nostres mitjans i les nostres capacitats. En funció de tot açò podrem dissenyar els nostres objectius. Destaquem la importància de buscar la sinergia més convenient amb altres grups, i renunciem, només de manera parcial, a la nostra coneguda tendència a l’autoafirmació i a la independència artística. També cal advertir sobre una excessiva trivialització o ironia d’impacte baix en contra d’agressions realment serioses i doloroses. I, per descomptat, anem amb compte amb la velada tendència de l’artista que prioritza la divulgació de la seua obra sota la disfressa gastada del compromís.
Després de capguardar-nos enfront d’aquests possibles riscos, no oblidem que tenim una gran tasca per davant:
En un altre àmbit –el poderós àmbit mediàtic–, recordem el paper dels cineastes oposant-se a la guerra d’Aznar contra l’Iraq. Ells oferien la seua fama reconeguda, nosaltres, el nostre treball, la nostra creativitat. Per mitjà de l’art podem de fer visible el que hi ha ocult, fer comprensible allò que s’ha velat; escenificar, registrar, mostrar la destrucció de paisatges i vides perquè la gent ho entenga; itinerar amb les nostres obres, amb les imatges i els vídeos, amb la paraula, fins al darrer racó on puguem arribar. I si som ignorats? I si se’ns reclou en el tancat temple de l’art? I si no aconseguim resultats? Recordem: es pot no entrar al temple i romandre a la perifèria, o a la frontera permeable entre el dins i el fora, tot ensinistrant-nos en aquest equilibri difícil. Sentir-se ignorat sempre ha sigut el gran temor de l’artista. Però del que es tracta ací no és d’alimentar el nostre ego, sinó de col·laborar en la visibilitat, en la divulgació d’allò que defensem. I si això també és ignorat? Però, ignorat per quants? Partim del supòsit que l’objectiu que tenim no és convèncer les majories, en primer lloc, perquè no se’ns permet l’accés als mitjans que serien necessaris per a aquesta finalitat.
Recordem: tant allò petit com allò gran. Tot és imprescindible. Arribar a tants com puguem tot explicant i mostrant de la millor manera que sapiem. El concepte d’èxit no s’ha de centrar només en la consecució del darrer objectiu, en el nostre cas, tallar de soca-rel l’ecoterrorisme omnipresent, sinó també els múltiples èxits intermedis: desvelar les fal·làcies, acompanyar els desnonats i ser constants en tot allò que hem anat desgranant al llarg d’aquestes línies. I si arribem a allò gran, millor que a allò petit.
Que si l’escriptura, el pensament i l’art són útils enfront de les agressions? Que els ho diguen als intel·lectuals antifeixistes que es van congregar fa 70 anys precisament per a combatre una forma, llavors més greu, de totalitarisme. Recordem Josep Renau, aquest gran artista el centenari del naixement del qual volien silenciar els que ens governen. No oblidem el que Renau va fer amb la paraula, amb la gestió i amb l’art. D’exemples, no ens en falten. Servim-nos dels ensenyaments de la història i esmolem la creativitat per a l’ara.
Jose Albelda
